Joan Solana: ''La música no menteix''

Tot seguit us oferim íntegre el text de la glossa inaugural que l'escriptor Joan Solana i Figueras va fer de Música i Patrimoni 2013-14 el passat 29 de setembre a Camós.

"Moltes gràcies per l’oportunitat d’obrir aquesta edició del cicle de concerts Música i Patrimoni al Pla de l’Estany.

No sé si avui estaré a l’alçada de les vostres expectatives, però he de confessar-vos que m’ho he passat molt bé els últims dos mesos llegint molt, pensant molt, anotant amb molta freqüència paraules d’altres, reflexions pròpies, preguntes i respostes sobre la música. He sentit el goig intel·lectual que sempre t’ofereix la contemplació del misteri si renuncies a posar-te ulleres que n’esborrin l’encant.

També he de confessar que després de l’alegria de l’encàrrec vaig passar per la fase de la preocupació. No per la por de no trobar arguments, sinó per l’atreviment que suposa enraonar sobre la música. George Steiner, un dels últims grans intel·lectuals vius d’Occident acusa: el que diu la majoria quan en parla són banalitats (xerrar per xerrar). Només quatre o cinc pensadors ens han dit alguna cosa important: Agustí d’Hipona, Rousseau, Kierkeegaard, Schopenhauer, Nietzsche o Adorno.

Jo sóc un nan al costat d’aquests gegants. Tanmateix, però, havia de complir el meu compromís.

Si mirem què ha passat els últims trenta anys a la nostra comarca, tenim motius per a la satisfacció: Hem comprovat com una llavor germina. No només que germina, sinó com germina.

Fa trenta anys, a començaments dels anys vuitanta del segle passat, no teníem cap Escola de Música (teníem uns quants, molt pocs mestres). Els concerts que es programaven anualment a la nostra ciutat i a la comarca es podien comptar amb els dits d’una mà. Recordàvem un magnífic Festival Internacional de Jazz que no va tenir continuïtat i érem un punt de referència al Principat pel que fa a la sardana.

Però la música en majúscules (sóc dels que penso que hi ha una música en majúscules que no podem confondre amb altres manifestacions musicals)... La música en majúscules era la nostra ignorància (com ho era en moltes i moltes poblacions de l’Estat).

La conjunció d’alguns factors que seria massa llarg d’enumerar va permetre crear l’Escola Municipal de Música de Banyoles. Sí que subratllaré una coincidència: administrativament, neix el mateix any de la constitució de la Federació de Joventuts Musicals de Catalunya, una de les Entitats més brillants i fecundes del nostre país. L’escola Municipal de Música va tenir la primera seu en l’habitació dels diferencials del Col·legi Baldiri Rexach. No complia cap norma de seguretat. Pocs alumnes i nul entusiasme social.

També vam programar els primers cicles municipals de concerts de música clàssica. En dèiem Concerts de Primavera. La mitjana d’espectadors de la primera edició va ser de dotze (imagineu-vos la gran platea del Mercantil amb dotze espectadors). La segona no va tenir gaire més èxit. I no recordo si n’hi ha haver una tercera, diria que no.

Parem-nos un moment a pensar què hauria passat si en comptes d’estar en els anys vuitanta visquéssim submergits, si no ofegats, en el sistema de consignes dominants (no mereixen el nom de pensaments) de l’última dècada. Cap eficàcia. Cap eficiència. Cap productivitat. Malversació de fonts públics... Fora.

Per sort, estàvem en un altre temps, amb uns Ajuntament arruïnats, però servits per regidors i regidores disposats a donar-ho tot, al costat dels ciutadans, per recuperar el temps perdut i per construir un país nou un dels fonaments del qual havia de ser, indiscutiblement, la Cultura, també en majúscules. Estàvem convençuts que el diner era instrument i no pas finalitat i que les administracions públiques havien de perseguir el benestar cultural que podíem admirar quan visitàvem ciutats i pobles europeus.

Confiàvem en el poder de la llavor musical. Però no imaginàvem, ni en les nits més eufòriques, que tindríem una Escola de Música com la que tenim ara –qualitat i quantitat- (ja sabeu que la gent que estudia música al Pla de l’Estany és quasi el triple de la mitjana estatal, i que sigui per molts anys, ja m’enteneu), Tampoc imaginàvem  una programació musical tan brillant, tan original, tan rigorosa –tan europea, permeteu-me que ho digui així-, com la que omple l’Auditori, ni uns concerts com els del cicle que avui presentem: un a cada poble de la Comarca. Aquest cicle té l’encant de les coses delicades, humils, senzilles –no simples-. Es a dir, l’encant de les síntesis, en aquest cas de l’art arquitectònica i la música, per una banda, i, de l’herència d’un passat fecund i l’esplendor d’uns intèrprets joveníssims.

(Permeteu-me un parèntesi: tampoc podíem imaginar que una formació musical banyolina estaria tres mesos a Paris en un teatre amb olor d’alta cultura, el Théâtre Antoine, que conserva les empremtes de Ionesco, Genet i tants d’altres mestre de l’escena).

Penso que tenim l’obligació d’escriure la història d’aquests anys, de demostrar l’immens benefici social que ha comportat la feina de tots els que s’hi han implicat, de reivindicar la bondat de les inversions culturals, que mai no tenen una rendibilitat immediata perquè treballen amb un intangible, que és la bellesa i ja sabem l’equació: Bellesa és paciència.   

Ho hem d’escriure i divulgar perquè és molt preocupant l’argumentari que han sabut imposar els fonamentalistes econòmics. Està molt elaborat i és un prodigi de demagògia, han aconseguit convertir-lo en “pensament únic”. Tenen molt poder. També el poder d’ensorrar tot el que s’ha construït. És imprescindible que elaborem l’argumentari dels defensors de les Arts, en majúscula, si no volem que les generacions futures mirin el començament del segle XXI com el principi dels temps en què les persones van deixar-se convèncer que calia sobreviure a la cultura. Sonen com dites ahir unes paraules de Walter Benjamin (1933):

Ens hem empobrit. Hem anat lliurant tros a tros l’herència de la humanitat, amb freqüència deixant-la, com a penyora, per cent vegades menys que el seu valor (...). La crisi econòmica està a les portes i darrere, com una ombra, la guerra imminent. Aguantar avui és cosa de pocs poderosos (...) Els altres, en canvi, han d’arreglar-se-les partint de zero i amb molt poc... Es preparen per sobreviure, si és necessari, a la cultura.

O, potser estem equivocats. Potser som uns tossuts càndids, uns nostàlgics malgastadors. Potser els vigilants de l’economia, erigits en tutors d’un poble que consideren estúpid –en el sentit original de la paraula (per als grecs els estúpids eren aquells que no tenien els coneixements per merèixer influir en la “cosa pública” en les decisions democràtiques)... potser els nostres economistes de capçalera tenen raó. Perquè, al cap i la fi, quin valor real té la música? De què serveix? No conté conceptes explicatius, no fa propostes, és una cosa inútil mancada de significat, no és un símbol, no mereix el nom de llenguatge, perquè els llenguatges s’entenen i la música no s’entén. No té poder de representació. No té una relació amb el món. És d’una ingenuïtat malaltissa.

Encara que, possiblement, els vigilants del gran casino, que ens dominen i manen molt, no es fan tantes preguntes. Es queden amb una:  Quin negoci es pot fer amb la Música (altre cop en majúscula, recordeu)? Cap, al contrari.

Aquestes reserves acusatòries poden fer-nos trontollar. Potser sí que podem ser els feliços supervivents de la cultura als quals es referia Benjamin.

Però no estaria malament que aquests senyor i senyores que manen tant i que han embrutit la noble paraula “austeritat” llegissin una obreta gens complicada, d’Arthur C. Clarke, que es poden baixar gratuïtament d’Internet. Es titula El final de la infantesa i explica de manera amena i divertida una història on intervenen personatges com ells, els “Overlords”, els “supersenyors”, i que arriben a les mateixes conclusions després d’escoltar unes peces musicals. Qui són els “Overlords”? Doncs ni més ni menys que extraterrestres que envaeixen la terra. En la seva faula futurista, Clarke, amb la més radical de les ironies, la que et posa davant de l’evidència de les grans contradiccions, denuncia que només un extraterrestre pot ignorar i menystenir la música, perquè la música és essencialment humana, és a dir, dels animals dotats d’un grau sofisticat de llenguatge i d’intel·ligència, per als quals allò que els extraterrestres “Overlords” consideren pueril, és germinal i central en totes les cultures i probablement es remunta a l’origen de la nostra espècie i està tan integrada a la naturalesa humana que en forma part.

Què serà de la música en els propers trenta anys? Tant de bo que qui ho expliqui pugui parlar dels supervivents al fonamentalisme economicista, no dels supervivents a la cultura. Tant de bo que no hagi de fer la història d’una destrucció irreversible. Tant de bo que no hagi de començar la seva crònica amb una cita de György Ligeti que va escriure la famosa frase lapidària: ja no ens necessiten.

.

Hi ha motius per a l’esperança fonamentada, per a l’optimisme. Fa trenta anys érem quatre gats i vam plantar una llavor escassa i anèmica. Ara som molts, la majoria savis i joves: la llavor és abundant i vigorosa.

Però no només hem de conservar el que tenim. Necessitem fer molt més. Catalunya necessita més i millor formació musical, més –moltes més- oportunitats per als professionals joves. I deixeu-m’ho dir, més festivals com el de Torroella, que hauria de ser l’exemple. Si mires la programació d’estiu de França, hi ha 400 concerts com el de Torroella: alta qualitat, sense concessions mediàtiques. Aquí és i l’excepció entre els festivals populistes que semblen franquícies equivalents als pseudo-restaurants de menja ràpida. Necessitem més temporades com la de l’Ateneu de Banyoles. Més programes com el de Música i Patrimoni.

Ara bé, per això, hem d’estar convençuts que la veritat és just el contrari del que imposen els “Overlords”. De moment, juguem en camp contrari. Hem d’estar convençuts que la música ens és imprescindible.

Si recorrem als savis, trobarem molts arguments:

Tampoc no hem d’exagerar i no cal defensar com feina Plató al Fedre que afirmava que si un músic pot combinar harmònicament el seu art amb un domini concertat del cos, podrà prescindir de la medicina.

La música, diu Steiner, és un fenomen sense el qual per a innombrables homes i dones aquest planeta turmentat i el nostre pas per ell resultaria segurament insuportable.

Ja que estem en un conjunt farcit d’empremtes medievals podem recórrer als pensadors d’aquells segles molt més lluminosos del que ens han venut, que consideraven que el coneixement de la música era el més útil i agradable per les persones, les eleva –deien- al nivell més superior i, sobretot, produeix plaer.

Es va fer famosa la distinció entre la música instrumental i de la veu, el nivell inferior, que tenia la potestat d’activar la música humana, un estat corporal d’equilibri màxim, imprescindible per copsar la música perfecte, la de nivell superior, la mundana, la música de les estrelles, la música del cosmos.

Resulta admirable conèixer la nòmina dels músics que acompanyaven els últims reis del casal de Barcelona: Pere, el Cerimoniós (1336-1387); Joan, conegut com el caçador, a mi m’agrada més l’altre sobrenom: l’Amador de la Gentilesa (1387-1396) o Martí l’Humà (1396-1410), casat amb la bellíssima Margarida de Prades, protectora i inspiradora dels músics que reproduïen l’Ars Nova o que s’endinsaven en el territori misteriós i prodigiós de l’Ars Subtilior. Ja sabeu que aquests monarques no tenien lloc fix, que passaven temporades a diferents palaus escampats per la Corona d’Aragó i que ocupaven un lloc privilegiat en el seguici, els millors músics del seu temps a Europa que eren fitxats com ara es fitxen els futbolistes.

Avui, aquí, s’escau recordar que aquests músics-compositors tenien molt en compte l’àmbit arquitectònic en el qual havien de sonar les partitures, que entenien que la seva obra havia de ser mirall dels espais ideats per l’ésser humà –construïts a partir de fórmules quasi-màgiques. Potser no feien res més que els primers “músics” (entre cometes) que buscaven les ressonàncies dels millors racons de les coves des del punt de vista acústic. És preciós llegir les aproximacions a les palpentes d’alguns arqueòlegs, antropòlegs i historiadors de la música que es pregunten per què les pintures rupestres es troben, també, en aquests llocs?

Si repassem la literatura antiga coneixerem el paper prestigiós de la música en les cultures de les quals nosaltres som hereus. N’hi ha mencions elogioses als Llibres del Vedes, a la Ilíada i a la Odisea, al Mahabharata.

Penso que, a Occident, les altres arts, que també ens són imprescindibles, pràcticament sempre han buscat el sentit (potser l’única excepció són algunes avantguardes). Han evolucionat de donar notícia o indicis del que podríem anomenar allò sobrenatural que influeix la vida humana i l’explica (els herois d’Homer no són éssers lliures, són –ho saben i ho accepten- el resultat de la voluntat dels déus),... Han passat de donar notícia d’allò sobrenatural a conferir sentit a l’individu, a l’ésser únic i irrepetible.

La història de la literatura –que és el que conec menys malament- mostra l’esforç titànic per trobar un sentit, una explicació, d’aquesta realitat inexorable i incomprensible per als éssers dotats d’intel·ligència que és la mort de l’individu. Mitjançant metàfores molt allunyades de l’experiència humana o a través del recurs d’injectar la realitat en la ficció, la literatura li diu constantment a la persona: la teva vida té sentit: el sentit d’Antígona, tant definidora de l’esperit crític que ha caracteritzat la millor Europa; el sentit de Hamlet, el poder devastador de la intel·ligència; el sentit del Quixot, tant erasmista: la recerca dels somnis impossibles i la convicció que els grans projectes n’hi ha prou d’haver-los volgut i que les vides humanes són massa curtes per la magnitud de les grans empreses. La literatura ens han fet de mirall i ens hi hem reconegut, algunes vegades respirant descansats per no haver hagut de sofrir allò que destrueix els personatges, altres, fabricant el desig que girant la cantonada trobarem l’estació que busquem on ens espera el tren de la resta de la nostra vida. Fins i tot les obres més nihilistes tenen sentit, donen sentit, encara que sigui irònic, com aquell conte breu del gran Pere Calders:

Ningú no volia dir-lo a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació.

Una bona obra literària li diu al lector: tranquil, jo ja he estat aquí i malgrat tot, val la pena.

La música, en canvi, no té sentit. Per què l’escoltem, doncs? Precisament en la seva falta de sentit està la seva virtut. No és veritat per allò que significa, no és veritat perquè dóna notícia d’una realitat que li és externa. La veritat de tots els mètodes de coneixement que ens hem inventat els humans necessiten algun tipus d’acreditació o d’aval: “la segona llei de la termodinàmica és certa perquè l’experiència ho avala; és veritat que hi ha una altra vida perquè uns déus ho van revelar”...

La música és veritat, perquè és. Per això podem dir que no s’equivoca i, sobretot, que no menteix mai, senzillament perquè no pot mentir (hi poden haver impostures musicals, n’hi ha, i estafes, però no mentides)

Quin és el seu efecte quan la sabem escoltar, quan som nosaltres i la música? No ho sé explicar. Però l’efecte hi és. L’oïda es tensiona amb avidesa (les paraules oïda i avidesa tenen la mateixa arrel) i els sons s’acoblen en una part del nostre cervell que no alimenta ni la raó, ni les emocions, ni els sentiments, alimenta una altra potencialitat humana que no sabem anomenar (els que s’hi van acostar més van ser els místics, però tampoc no van trobar el nom del misteri). Aquesta potencialitat existeix, perquè tota la humanitat n’ha tingut experiència.

És molt bo que busquem sentit a les nostres vides, (no ho són tant de bons alguns sentits que els éssers humans han trobat). No hem de renunciar mai a cultivar la intel·ligència, la raó, la recerca crítica, les emocions, els sentiments...

Però és imprescindible que hi hagi molts capvespres com el d’avui, en què uns músics, amb els instruments ben afinats ens regalin ecos del que sabem que som, per saber que som.

Moltes gràcies."