Paula Rocosa: “M’agrada molt la varietat i connectar el repertori entre si”

Filla de músic, Paula Rocosa (Castelldefels, 1999) va començar a estudiar piano de ben petita i tot i que en algun moment va pensar a estudiar una carrera de ciències, l’amor que la seva mestra de piano li va inculcar per la música va vèncer la temptació i després d’estudiar el grau superior de piano a l’Escola Superior de Música de Catalunya va marxar a Alemanya a prosseguir la seva formació i actualmente cursa el màster d’interpretació a la Hoschule für Musik un Theater Felix Mendelssohn de Leipzig. Curiosa, li agrada explorar nous formats de concert i relacionar les obres contemporànies amb els diferents repertoris canònics de concert. “M’agrada molt la varietat i connectar el repertori entre si”, afirma.

JOVENTUTS MUSICALS DE CATALUNYA: Què et va atraure del piano per triar estudiar aquest instrument?

PAULA ROCOSA: El meu pare és clarinetista i la meva mare havia estudiat piano. A casa hi havia un piano i les classes van arribar de manera natural, des de ben petita. Després vaig tenir la sort de conèixer l'Anna Alemany, que va ser com la meva mare pianística durant 15 anys i em va transmetre l'amor per la música i quan ja vaig ser adulta vaig decidir dedicar-m'hi. Crec que vaig tenir una vivència tan forta i tan positiva, tant a casa com a les classes de piano, que em va agradar tocar en públic des del primer moment, i vaig veure-ho com una cosa meravellosa i ho gaudia. La veritat és que sempre vaig tenir al cap que voldria tocar el piano. Durant l’adolescència, el piano va anar en paral·lel als meus estudis. Va haver-hi un moment en què vaig pensar a fer una carrera de ciències, però finalment vaig optar pel piano i per dedicar-m'hi professionalment.

J. M. C.: Has cursat estudis musicals a Catalunya i has ampliat la teva formació a l'estranger. Què t'ha aportat estudiar fora?

P. R.: Quan feia la carrera a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) jo estava molt contenta, però em van aconsellar el meu professor i altres alumnes més grans d'anar a estudiar a fora, perquè seria una experiència molt positiva per mi, com a ésser humà i com a músic: Per veure un altre país, una altra cultura, més músics... i alhora buscar possibilitats formatives que em motivéssin. Que això seria molt positiu per ajudar-me a créixer.

J. M. C.:  I ha estat així?

P. R.: Sí, i tant. L'ambient a Leipzig és fantàstic. Hi ha un nivell molt alt, hi ha molt d'estímul, tothom té una alta dedicació, i això se t'enganxa i l'experiència com a jove, de viure sola i d'estar en un altre país, i d’aprendre un altre idioma, tot el conjunt és molt positiu.

J. M. C.: Has guanyat un concurs, quin paper creus que juguen els concursos en la carrera dels joves músics?

P. R.: Els concursos tenen sempre dues cares. D'una banda, és una motivació per provar-te a tu mateix, per arribar al teu màxim nivell, d'altra manera potser resulta més difícil arribar-hi. Pots fer grans salts i resulta un gran aprenentatge. L'altra cara dels concursos és que poden ser molt frustrants perquè en un concurs hi ha molts partiticipants i només un opte el primer premi. Crec que si un concurs el veus com un tràmit que et pot ser útil per aprendre i no per a frustrar-te, llavors és molt positiu.

J. M. C.: A més de tocar el piano, he vist en el teu currículum que has estudiat durant molts anys dansa. Què creus que t'ha aportat l'estudi de la dansa a la pianista?

P. R.: Crec que ha jugat un paper fonamental en el meu desenvolupament com a pianista i com a persona. La dansa em dona una relació directa amb el meu cos i una manera d'expressió molt directa, alhora també és un esport que et manté molt activa, és complet. Fas absolutament de tot, amb la dansa treballes cada múscul i, per tant, a més a més d'ajudar amb la postura, perquè els pianistes estem molt de temps asseguts, també ajuda mentalment a alliberar totes les tensions i a expressar-te al màxim. I crec que gestualment hi ha una relació entre la dansa contemporània que he après durant molts anys i quan toco el moviment de les extremitats, dels braços, de les mans, dels dits. És una eina més que afegeix expressivitat a tot el que faig i que m'ha acompanyat sempre i encara m'acompanya.

J. M. C.: A més de tocar el piano com a solista, t'interessa també la pràctica de la música de cambra? Formes part d'alguna agrupació de cambra?

P. R.: Sí, no tinc cap projecte professional actualment, però al llarg dels estudis tant a l'ESMUC com a Leipzig he tingut molt bones experiències amb grups de cambra. M'encanta la música de cambra, tocar-la i les possibilitats que un grup de cambra té quant al repertori i també les relacions humanes.

J. M. C.: He vist també al teu currículum que t'has interessat per la música contemporània i que has estrenat obres. Què és el que t'interessa de la música contemporània?

P. R.: Vaig tenir la sort a l'ESMUC durant el meu grau superior de poder tenir amistats i contacte amb compositors i també parlar molt sobre música contemporània amb el meu entorn. I d'aquestes converses vaig descobrir repertori de moltíssima qualitat. A més, vaig col·laborar amb compositors que estaven fent el grau superior al mateix moment que jo. Dins del grau superior vaig poder estrenar algunes obres seves i també després vaig interessar-me per la música contemporània i per l'expressivitat que té. Al final, quan hi ha una obra que t'atrau, no mires l'any que ha estat escrita. M'agrada molt incloure aquest repertori en els meus concerts. Sobretot si trobo repertori que té algun vincle amb el repertori que toco, que seria potser un repertori més canònic, i m'agrada vincular-lo. Com tota forma d'art que té connexions sempre perquè beu del passat.

J. M. C.: És la música contemporània el repertori en el qual et trobes més a gust?

P. R.: Diria que no. Sobretot perquè la música contemporània, com a concepte, potser és molt gran, abasta molts estils. Evidentment, com encara no s'ha definit, estem en el present, els compositors actuals fan de tot. Últimament, i en general, durant la meva formació pianística, he estat buscant repertori de totes les èpoques, des del barroc i una mica abans fins a l'actualitat.

J. M. C.: I no n'hi ha cap que t'hi trobis més a gust?

P. R.: Depèn de la temporada i de l'època. Cada vegada que aprenc nou repertori o descobreixo una obra, molts cops em sorprèn. Si fa temps que no toco una obra barroca, en venen ganes de tocar-ne més i busco en el repertori. M'agrada molt la varietat i connectar el repertori entre si.

J. M. C.: Pots parlar-nos del programa titulat Cíclic que portaràs en gira a la Xarxa de Músiques?

P. R.: Sí. Aquest projecte el vaig crear l'any passat. Em vaig inspirar en el llibre titulat La última frase, de Camila Cañeque. Aquest projecte vincula les idees d'aquest llibre, en especial la idea de la circularitat amb una selecció d'obres que interpreto. Obres que evoquen des de diferents angles les idees del llibre de Cañeque sobre el concepte de l'inacabable, l'infinit, la circularitat. Aquest llibre em va impactar perquè explica com els humans no entenem el concepte de l'inacabable i per aquest motiu intentem crear cicles, càpsules temporals, un dia, un mes, el Cap d'Any, els finals. Creem finals per entendre el pas del temps que és infinit. Tota la matèria i el món en què vivim és infinit. Aquest concert passa en paral·lel a una narració construïda a partir de cites textuals del llibre que llegeixo. És un acte performatiu, no un concert comentat. El concert té una introducció, per tant, el públic està completament situat en la idea. Però després el que succeeix és seguit, obra i narració estan enllaçats. L’he interpretat un cop a Barcelona, l’abril de 2026 i va ser una molt bona experiència, per això ara li dono continuïtat en aquesta gira de concerts.

J. M. C.: Què significa per tu el moviment de Joventuts Musicals?

P. R.: És una porta molt gran a poder donar vida als projectes que els joves tenim. Realment, és fantàstic crear connexions entre músics, dona visibilitat, la possibilitat d'actuar de manera professional, de conèixer les sales de Catalunya. I també té una xarxa des del el punt de vista estatal i una bona organització a nivell de ciutats. Evidentment, va ser una gran alegria poder formar part d'aquesta temporada de la Xarxa de Músiques.

J. M. C.: Quins projectes futurs tens?

P. R.: Ara soc a Leipzig estudiant el màster i quan puc, vinc per poder tocar els concerts que tinc a Catalunya. Per tant, ara mateix tinc la porta oberta al que pugui sorgir. Sempre he volgut tornar a Catalunya. Venir i viure aquí, tenir la meva vida professional aquí. Tinc 27 anys i em va molt bé poder viure a dues ciutats. És un gran privilegi i crec que això ho puc mantenir una mica més.

J. M. C.: Què t'agrada més de ser músic?

P. R.: Ser músic és intercanvi, és contacte amb l'art, i l'art t'aporta una manera de pensar, una manera de viure especial. I crec que poder ser una persona transmissora de l'art és un regal, perquè crec que puc aportar un granet de sorra a la humanitat. És molta feina, però és una feina amb una gran part de gaudi de la música que fas i de tenir un espai per crear, per tenir idees i dur-les a terme, per superar reptes, perquè també com a pianista hi ha molts reptes per aprendre i superar. I també com a docent, ensenyar, que és una cosa meravellosa.

J. M. C.: Ensenyar?

P. R.: Sí, m'agrada molt.

J. M. C.: Tens cap referent o ídol musical?

P. R.: No. A cada etapa de la vida he descobert músics fantàstics, tant intèrprets com professors i com companys, i crec que la personalitat que desenvolupo existeix gràcies a molta gent. Tots deixen empremta, però ningú de forma significativa perquè sigui més que l'altre.