Olga Benito: “M'agrada compartir música amb els companys, és una manera de crear connexions molt especials”

Olga Benito va créixer sentint tocar l’arpa a la seva àvia, Rosa Balcells, arpista i pedagoga que va consolidar a Catalunya una escola d’arpa moderna. Per a ella ser arpista ha estat una sortida professional natural, però va haver de trobar el seu espai i aquest ha estat en un país nòrdic, Finlàndia, on és professora d’arpa a l’Acadèmia Sibelius de Helsinki i a la Universitat Savonia AMK de la ciutat de Kuopio, tasca pedagògica que compagina amb la de concertista.  

JOVENTUTS MUSICALS DE CATALUNYA: Què et va atreure de l’arpa per triar estudiar aquest instrument?

OLGA BENITO: A casa sempre hi ha hagut instruments musicals, un dels quals era l'arpa. La meva àvia era l'arpista Rosa Balcells, que va ser professora al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, quan encara era Conservatori Superior. L'àvia vivia amb nosaltres i, per tant, a casa l'arpa hi era present. Als sis anys vaig començar a estudiar amb Marta Jarne, una de les deixebles de la meva àvia, i des d'aleshores he continuat estudiant. Per mi ha estat molt natural escollir l'arpa i m'hi trobo molt a gust fent música amb aquest instrument.

J. M. C.: Has cursat els teus estudis de música a Catalunya i has ampliat la teva formació a l’estranger, què t’ha aportat estudiar fora?

O. B.: En acabar els estudis a l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) em vaig trobar una mica perduda. Feia alguns concerts com a solista, amb música de cambra i en alguna orquestra, però notava que em faltava una mica veure el panorama musical a l'estranger i no em notava preparada per endinsar-me plenament al món laboral. Per això vaig anar a estudiar un màster al conservatori de Maastricht (Països Baixos) amb Masumi Nagasawa, i més endavant a Hèlsinki, a la Sibelius Academy, amb Päivi Severeide i Stefania Saglietti. L'experiència d'estudiar fora em va ajudar a créixer com a músic i, especialment Finlàndia, m'ha obert les portes al món laboral.

J. M. C.: Has participat en alguns concursos, quin paper creus que juguen els concursos en la carrera dels joves músics?

O. B.: Trobo que els concursos són una manera de marcar objectius una mica més ambiciosos. Impliquen tenir perseverança, resistència, organització i compromís. Òbviament, si el músic guanya un primer o segon premi pot ajudar a obrir camí professional. En tot cas, els concursos són una manera de connectar amb altres músics. Especialment amb l'arpa, que a vegades pot ser un instrument molt solitari, trobo que és molt important. Quan estudiava el grau professional, vaig participar unes quantes vegades al concurs Arpa Plus que es fa a escala nacional i gràcies a això vaig conèixer arpistes d'altres comunitats autònomes, i això va ser molt enriquidor tant en àmbit personal com musical.

J. M. C.: Fas recitals en solitari i regularment col·labores amb orquestres, com abordes les dues activitats?

O. B.: A vegades és una mica complicat. Sobretot perquè aquestes dues activitats a vegades no estan ni al mateix país. Requereix molta organització de temps i estudi, i també compromís. A vegades no es poden fer les dues coses a la vegada i he hagut de rebutjar tant ofertes d'orquestra com de recitals en solitari perquè coincidien se'm solapaven.

J. M. C.: T’interessa també la pràctica de la música de cambra?

O. B.: Sí. Fa molts anys que faig música de cambra. He format sobretot duos de flauta i arpa a Barcelona, a Holanda i a Finlàndia. També m'interessa molt la formació de cant i arpa i la de duo d'arpes.

J. M. C.: En quin tipus de repertori et trobes més a gust?

O. B.: En la música francesa de principis de segle XX. Fauré, Debussy, de la Presle, Ravel, Pierné. La música impressionista, sens dubte. És música molt expressiva, amb la que més em puc comunicar i transmetre.

J. M. C.: Pots parlar-nos del programa que has triat per fer la gira de concerts a la Xarxa de Músiques titulat L’arpa entre França i Catalunya?

O. B.: Per mi és un petit homenatge a la meva àvia, Rosa Balcells. El programa inclou la Suite en estil antic, una peça dedicada a ella, i també obres que havia tocat sovint en els seus concerts, com Le Jardin Mouillé de Jacques de la Presle i Pessebres de Frederic Mompou. Ella va néixer a Barcelona, però va estudiar a París quan tenia 15 anys, per això també em vaig centrar en compositors catalans (bé, Alfonso era valencià, però va ser professor al conservatori de Barcelona) i francesos. A partir d'aquí vaig decidir altres peces que encaixessin amb el programa, algunes de les quals són més reconeixibles com Clair de lune de Debussy i l’Oriental de Granados, i d'altres que potser ho són menys, com Grandjany i Boissier. Volia alternar també música virtuosística i arpística (per exemple Grandjany i de la Presle) amb música més expressiva i íntima (Mompou i Boissier).

J. M. C.: Què significa per tu el moviment de Joventuts Musicals?

O. B.: Per mi significa oportunitats pels músics. No es troba a tot arreu una entitat com Joventuts Musicals que ofereixi tantes oportunitats i que promogui tant la música.

J. M. C.: Quins projectes futurs tens?

O. B.: Per la resta de temporada, tinc uns quants concerts de Joventuts Musicals, i alguns recitals de cambra, tant a Barcelona com a Hèlsinki. Tinc alguns projectes d'orquestra tant a Finlàndia com a Catalunya, i també hi ha a la vista algun concurs al qual m'interessaria participar.

J. M. C.: Què t’agrada més de ser músic?

O. B.: Expressar i interpretar música de diferents èpoques i compositors, i ser capaç de comunicar-me amb la gent a través de l'arpa. Especialment, m'agrada compartir música amb els companys, tant a l'orquestra com en música de cambra, és una manera de crear connexions molt especials.

J. M. C.: Qui és el teu referent/ídol musical?

O. B.: Tinc bastants referents musicals, en els que incloc Rosa Balcells per tot el seu llegat, i les meves professores d'arpa dels diferents centres on he estudiat. Un dels arpistes que més admiro i de qui he après molt és Emmanuel Ceysson.