L’elegant veu de la guitarra

Dins el cicle Ressons de Jazz encara, i després de la alliberada per no dir brusca sensualitat d’una Dácil tant deutora de Nina Simone (brillant la versió del mític “I got life”) com d’Aretha Franklin, ens trobem amb la lírica i elegant modulació de Celeste Alías, que, posats a comparar potser s’apropi a aquella gran senyora que fou Billie Holliday: el mateix to contingut i melancòlic, mai estrident, que tant admirem en “The Lady” y que tant varem gaudir en el concert d’aquest dissabte a l’Auditori de Banyoles. Celeste va venir acompanyada i al capdavant de tres excel·lents guitarristes, la veu de la guitarra, així com de dues violinistes i una celo que van saber fusionar-se en un so homogeni i càlid.

Només ens resti dir potser que el repertori fou massa eclèctic i això trencava amb la màgia que semblava encendre’s des del principi, quan rememorant Django Reinhardt es destil·là un cert aroma retro encara mantingut en “Estate” i fins i tot en la Bossa nova de Vinicius Moraes o Caetano Veloso….però potser s’esquerdava en aquelles peces estranyes al repertori jazzístic, la popular Llorona o el Salvat Papasseit. Tot sigui dit però el grup de Celesta Alías, van saber donar el punt i final perfecte a la vetllada amb aquell rítmic blues and country de Joni Mitchell “Big Yellow Taxi”, que havent marcat el zenit en l’equador de la soirée, va servir-se com a bis atraient entusiasmes i aplaudiments d’una sala plena i ja fidel al Jazz i als seus Ressons.