Les fascinants polifonies de Sardenya arriben a l'Auditori de l'Ateneu de la mà del seu grup de referència, Tenores di Bitti

L’Auditori de l’Ateneu s’omplirà aquest dissabte 8 de març a les 21 h (12 €) amb les hipnòtiques polifonies de Sardenya de la mà del grup Tenores di Bitti “Mialinu Pira”. Aquest quartet vocal està considerat unànimement el grup de referència en la interpretació del cantu a tenore de Sardenya, una tradició vocal mil·lenària, probablement la més antiga i bella que es conserva arreu del Mediterrani.

El quartet, fundat el 1995, està integrat per Omar Bandinu (veu bassu), Marco Serra. (veu contra): Bachisio Pira (veus oche i mesu oche) i Arcangelo Pittudu (veus oche i mesu oche) i a Banyoles comença una gira per l’Estat espanyol que el portarà més tard als centres CaixaForum de Barcelona, Palma de Mallorca i Madrid en el context de l’exposició Mediterrània. Del mite a la raó. En el seu concert a Banyoles hi interpretarà una selecció molt representativa de cants religiosos i profans de Sardenya.

El grup prové de Bitti, una ciutat de 3000 habitants on fins fa pocs anys joves i vells es reunien cada capvespre a entonar cantu a tenore. La televisió i l’emigració han trasbalsat aquest paisatge però la tradició polifònica hi continua ben viva. El conjunt adoptà el seu nom en homenatge a Michelangelo Pira, més conegut com “Mialinu” Pira (1938-1980), escriptor, antropòleg, periodista i polític oriünd també de Bitti i personatge clau en la promoció de la identitat sarda.

Abillats amb el vestit tradicional que encara avui teixeixen les dones de la família, els Tenores di Bitti preserven el patrimoni musical sard i el passegen arreu del món, havent actuat en escenaris d’Europa, Amèrica i Àsia. Destaquen per la seva joventut en un gènere que sovint s’ha considerat reservat als cantants més veterans, i també per la seva acurada selecció del repertori i per la depuradíssima tècnica que acrediten. És per tot això que aquest quartet de Bitti és considerat avui un dels intèrprets més autoritzats del cantu a tenore, aquesta tradició musical única declarada patrimoni intangible de la humanitat per l’UNESCO el 2005.

Una tradició musical única

D’entre tots els cants polifònics de Sardenya el més característic és el cantu a tenore, propi de les zones rurals del centre de l’illa, les regions de Barbagia i Baronia. I parlar del cantu a tenore és parlar d’una de les tradicions musicals més antigues de la Mar Mediterrània. Un cant d’arrels mil·lenàries que probablement formava part d’un estol de tradicions vocals polifòniques presents a totes les ribes del Mare Nostrum però que sols s’ha conservat a recer de les illes. De fet, aquest cant sard té evidents orígens comuns amb la paghjella de Còrsega. Però alhora se li poden reconèixer afinitats amb polifonies de Bulgària i Geòrgia.

Aquest ha estat tradicionalment un cant de pastors, que entonaven en els descansos, al final de les llargues jornada, i durant les diferents festes que marcaven el ritme del calendari al camp. Malgrat que de vegades es pot sentir en contextos més familiars i privats, com les noces o els banquets (spuntini), l’ambit natural del cant a tenore són les celebracions col·lectives, les festes, sobretot religioses però fins i tot polítiques. L’ancestral cant de pastors ha anat penetrant en d’altres cercles socials durant les darreres dècades i avui, en un grup com Tenores di Bitti, hi podem trobar pastors, artesans, obrers o professors.

El què no ha canviat és la forma i la posada en escena. Quatre veus masculines que canten en cercle. En primer lloc la veu principal, oche (o boche), el solista de veu aguda i tensa que entona la melodia. Després la veu mesu oche (o mesa boche, “mitja veu”), la més aguda. I tot seguit dues veus guturals: la contra, que junt amb el bassu (“baix”) va creant la trama harmònica.

Aquestes quatre veus entonen un repertori que inclou tots tipus de cants pastorívols, camperols, sacres o processionals, amorosos o satírics. Gèneres diversos com el seriós boghe ’e notte o l’himne sacre goso. Formes poètiques diferents com les estrofes bipartides muttos o les quartetes battorine. Versos anònims o de reconeguts poetes. Temes com la solitud del pastor o la Passió de Crist.

I en el cant també hi té lloc la dansa, el ballu, en les seves diverses formes (lestru, dillu, seriu, passu, torrau). Quant canten ballu els quatre tenores s’agafen del braç i amb posat rígid es posen a ballar amb petits passos cadencials. Llavors tot el poble s’hi afegeix i aquestes senzilles danses es converteixen en una experiència col·lectiva fonamental.