Una joia del patrimoni banyolí

L’orgue del Monestir de Sant Esteve de Banyoles és una de les peces més importants del patrimoni històric i artístic de la ciutat. De fet és un dels pocs orgues barrocs que es va conservar a Catalunya desprès de la Guerra Civil, període nefast en què centenars d’instruments van ser destruïts. El de Banyoles es va salvar miraculosament gràcies a l’acció valenta d’un grup de ciutadans que van convèncer els milicians de la F.A.I. de no destruir aquell orgue que ja estaven a punt de desballestar. Aquest episodi poc conegut de la nostra història recent ha fet possible que el 2008 l’orgue del Monestir compleixi els seus primers 250 anys. La seva construcció es completà a finals de 1758 i fou obra de Josep Boscà, membre d’una il·lustre nissaga d’orgueners barcelonins que van signar orgues tan importants com els de Montblanc, Igualada, Mataró o Bagà. Val a dir que l’orgue original de Josep Boscà patí una profunda transformació el 1893, quan l’italià Joan Florenzano el restaurà i adaptà al gust de l’època. I malgrat que l’orgue va sobreviure als fets del 36 tampoc no en va sortir indemne: els milicians foren a temps de malmetre’n diferents parts i arrancar una important quantitat de tubs, de manera que avui l’orgue resta inutilitzat, inhàbil per a l’activitat litúrgica i musical. 

Una restauració necessària, urgent i complexa

Així doncs, tenint en compte la importància i d’aquest instrument i l’estat en què es troba, la seva restauració es presenta necessària i urgent. Però no són poques les dificultats que planteja aquesta fita. En primer lloc el seu cost econòmic, elevat tant per les dimensions de l’orgue (un dels més grans de les comarques gironines), com pel seu deficient estat de conservació, agreujat pels despropòsits comesos en restauracions anteriors. Cal tenir en compte que poc desprès de la de 1893 ja es sol·licitava un nou projecte de restauració, símptoma inequívoc que la feina no s’havia fet bé. Als anys 50 també es van introduir algunes modificacions però totes aquestes intervencions no van sinó contribur a desfigurar l’instrument original. És per això que la principal dificultat que es presenta és precisament decidir quin tipus de restauració es duu a terme. No es pot recuperar l’instrument del segle XVIII però tampoc es pot restaurar l’orgue tal com avui està dissenyat, perquè es correspon a un concepte molt marginal d’un moment concret, finals del segle XIX, que impediria tocar pràcticament tot el repertori organístic, des de Cabezón a Messiaen passant per Bach o Franck.