El cantant Alireza Shahmohammadi, acompanyat del grup Ensemble Sarmad, protagonitzà un dels concerts més bells de la temporada 2006. Vam aprofitar l’avinentesa per entrevistar el líder del grup, Ali Ghamsari, un excel·lent intèrpret del llaüt tar però sobretot un dels compositors més sol·licitats del país. Amb tan sols 21 anys Ghamsari ha escrit totes les peces del primer disc en solitari de Homayoun Shajarian. Les seves composicions són la prova fefaent que música tradicional persa i modernitat no estan renyits ja que els instruments tradicionals perses es barregen amb els d’altres cultures (didgeredoo, clarinet, piano) i els modes iranians amb l’harmonia occidental. El seu testimoni és especialment valuós per entendre la situació de la música en un país tan peculiar com l’Iran, on el sistema democràtic i la vida cultural estan sotmesos al control de la teocràcia dels aiatol·làs.

Com descriuries la música clàssica persa? Per què ha resistit tan bé a la influència occidental a diferència d’altres tradicions d’orient?

Per què és una música molt complexa i té una base molt rica i sòlida, unes arrels pròpies. A més l’estimem perquè és nostre, és clar.

Però tu no per això deixes d’introduir canvis.

De canvis n’hi ha hagut sempre, sempre hem estat influenciats per la música occidental i jo crec que en podem utilitzar les harmonies sense renunciar a l’esperit de la nostra música. La base és i serà sempre el “radif”. Però la notació introduïda per Vaziri és molt vàlida també.

I què me’n diu del sistema d’ensenyament, no és preferible el tradicional a l’occidental?

Jo crec que ambdós són vàlids i compatibles. A moltes escoles s’utilitzen ambdós alhora: “sine be sine” i ciència occidental.

Hi ha gaire nois de la teva edat que els agradi la música tradicional?

A molts joves els agrada el flamenc, i el pop, i és una minoria la que escolta i música tradicional, aquesta és la realitat.

La política no hi ajuda oi?

Les portes no es poden tancar. La realitat segueix el seu curs.

Com explica aquest interès pel flamenc?

L’aire del flamenc i de la música persa són el mateix, són molt propers. Nosaltres també tenim “duende”.

I també teniu moltes dificultats per tocar, no?

Bé, ja se sap que és una cosa natural a l’Iran. Hi ha molts impediments per tocar, per organitzar concerts i se censuren les lletres. Sabem que és així i ja està. Sabem que hi ha una imatge dolenta del nostre país. Tots ho patim però sabem que és així. 

Entre les seves innovacions no ha pensat incloure versos de poetes estrangers?

De moment no em diuen res. En canvi els poetes perses m’emocionen. Quan escoltes una poesia cal que sentis com que t’estreny el coll, com que l’emoció t’asfixia. I això de moment només em passa amb els poetes perses, tan els antics com els moderns.

I tu sempre obert a la influència de noves músiques, ja sigui la dels aborígens australians o la dels flamencs.

Així ha estat sempre en la música persa. S’ha nodrit d’influències contínuament. Sinó ja no seria el què és.

Et condicionen les limitacions que pesen sobre les dones en l’àmbit musical? Deixes de composar per a veus femenines?

Simplement t’hi has d’adaptar. He escrit obres per a orquestra i veu femenina solista encara que sé que de moment no es pot estrenar en públic, almenys no davant un públic mixte.