El maqam de l’Iraq és una de les tradicions cultes més belles i sofisticades del món àrab. De fet és la tradició culta urbana que més bé s’ha conservat ja que els seus orígens es remunten a l’època del califat abbassida, quan Bagdad era considerada la capital del món. Però actualment aquesta música es troba en greu perill d’extinció perquè les darreres guerres, la dictadura de Saddam i, sobretot les terribles sancions internacionals que van pesar en el període entreguerres van esfondrar tota la estructura cultural del país i van abocar a l’exili a tots els músics tradicionals. És el cas dels membres del Maqamat Ensemble, tots ells antics professors de l’Institut de Música de Bagdad, que durant temps fou considerat el centre musical més important del món àrab. Els integrants d’aquest quartet són de fet la darrera generació que va sortir de l’Institut i per tant són els últims dipositaris de la mil·lenària música culta de Bagdad. A Banyoles hi van protagonitzar un dels concerts més bells mai programats per JJMMB i el seu líder, l’Anwar Abudragh va tenir temps de respondre’ns alguns preguntes. L’estil lacònic amb què Anwar respon és el propi d’aquell qui se sent més eloqüent  parlant a través de la música. Tot i així les seves paraules resulten corprenendores.

Com s’explica que la música culta iraquiana, el maqam de Bagdad, essent com és una de les tradicions musicals més belles del món, estigui avui a prop de la desaparició?

En les dictadures i les guerres la primera víctima és sempre l’art, i en el nostre cas, la música.

En són conscients que vostès són els darrers dipositaris de la seva tradició musical, els darrers que es van formar al llegendari Institut de Bagdad? Cada concert seu pot ser un cant de cigne.

Sabem que és una gran responsabilitat, però tan de bo algun dia puguem tornar a Bagdad, reobrir l’Institut de Música i formar alumnes en la tradició musical del nostre país.

Com s’ho fan per fer arribar la seva música tan culta a un públic desconeixedor de la seva música i sobretot dels textos com el que aquesta nit s’ha emocionat escoltant-los al Teatre Municipal de Banyoles?

Perquè al final tots parlem del mateix, i això s’endevina. Les nostres cançons parlen de l’amor i el desamor, del sofriment i la felicitat, de la vida.

Els quatre membres del grup viuen exiliats en quatre ciutats i països diferents d’Europa, en concret a Brusel·les, Amsterdam, Colònia i Växjo (Suècia). Com pot subsistir i mantenir el nivell un grup tan separat?

 Ens coneixem des de fa molts anys i ens comprenem molt bé. No ens cal assajar molt sovint per estar en forma i compenetrats.

Vostès han tocat sovint a l’estat espanyol, senten quelcom especial tocant aquí, una terra que va rebre molta cultura de l’Iraq en els temps d’Al Andalus?

Malgrat que hem tocat en molts països cal reconèixer que el públic espanyol, tot i que no entenen les lletres, entenen molt bé l’esperit del Maqam, potser per la similitud amb el flamenc.

Així veu alguna afinitat entre maqam i flamenc?

Les habilitats que calen per tocar ambdós gèneres són les mateixes i hi ha moltes regles i patrons que es repeteixen.

Què representa per vostès mantenir la seva tradició musical en l’exili? Deu ser ben difícil.

Nosaltres tenim la sort de poder viure de la nostra música però alguns dels nostres companys de l’Institut de Música que encara viuen a Bagdad ni tan sola poden tocar els seus instruments en privat.

En el teu fur intern espera tornar algun dia a Bagdad?

Inshalà... (“Si Déu vol”, d’aquí ve l'expressió castellana “ojalá”)